La meva experiència a Lituània

Quan em van dir si volia anar a Lituània vaig pensar que mai de la vida. Havia de fer moltes coses aquest estiu i no tindria temps d'anar-hi. Encara no sé perquè, suposo que per les amigues, però al final vaig dir que sí. Després de tot un mes per guanyar els diners que necessitava (tampoc va ser tan difícil) vaig pujar a l'autocar. Pensava que seria un llarg viatge, avorrit i cansat, però vet aquí que se'm va passar molt ràpid. Vaig tenir temps per conèixer totes les nenes de la convivència, parlar, jugar a cartes, veure pel·lícules… va ser molt emocionant.

En arribar a Lituània ens esperaven un grupet de nenes lituanes amb les que vam poder practicar l'anglès, totes eren molt simpàtiques. Allà vam passar uns 14 dies fen voluntariat. Jo em pensava que el pitjor seria estar a l'asil ple d'ancians, però no sabria com explicar-ho: en estar allà ajudant-los (no fèiem gran cosa, donar-los de menjar, netejar-los una mica, canta'ls-hi…) em sentia contenta. Sentia que la meva vida tenia sentit, sentia que servia per alguna cosa. També anàvem a cases de famílies lituanes; allà veiem com tot és aparença, en realitat no tenen res i, quan dic res, vull dir res. Allà vaig començar a aprendre a valorar tot el que tinc, una vida còmoda i plena de facilitats.

En poques paraules, aquest ha estat el millor estiu de la meva vida.